I el Barça campió d'Europa!!!

Sí ! Algú dubtava que un Culé com jo no estaria a París per veure la Final de la Champions? Us podríeu imaginar que no ho faria tot per tenir entrades per anar a l’Stade de France? Doncs bé, no va fer falta fer gaire. L’empresa em va enviar a treballar a París precisament la setmana passada i els bitllets ja feia temps que els havia aconseguit gràcies a un sorteig de la UEFA, així que l’únic que em calia esperar era que el Barça arribés a la final i trobar algú amb qui anar-hi. Per que una cosa estava ben clara, si el Barça era a la final, jo no em venia les entrades per res del món…
Doncs bé el Barça i l’Arsenal van arribar a la final i el meu pare a París.
Ja des del dia abans la ciutat vivia un ambient boig. Culés i Gunners es van repartir la ciutat. Els catalans ocupaven els llocs més turístics com Tour Eiffel o Nôtre-Dame, i els anglesos ocupaven els pubs... cadascú a lo seu. No obstant, hi havia la sensació que els suporters de l’Arsenal eren més nombrosos, i és que de pubs n’hi ha per tota la ciutat, i a més ells no paraven de cantar...
Hores abans del partit vam desplaçar- nos al camp amb el tren de rodalies (RER) i els anglesos seguien cantant-nos a l’orella. La veritat, fa enveja una afició com aquesta. Alguns d’ells ens desitjaven bona sort i bon partit, d’altres es limitaven a fer el clàssic so gutural al veure la meva recent comprada samarreta del Barça. Comprada a Burkina, i la imitació més patillera que es podia trobar en el mercat... per 2€ tampoc anava a exigir que la senyera tingues quatre barres o que l’escut del Barça estigués completament pintat...
I l’espectacle va començar. Algunes presentacions, una mica de show d’obertura i el partit. Aquí no mi esplaio gaire, tothom va veure que va passar. Això si, gran emoció, força patiment al veure com el Barça s’apropava i no marcava, i que a gust que et quedes quan li crides a un anglès a cau d’orella: “Goooool!!!! Gooooool!!! Etooooooooo’o!”. Mmmm, és d’aquelles sensacions que tardes una setmana a recuperar la veu...
I al final del partit, la llagrimeta, el Barça campió d’Europa amb vistes a ser-ho uns quants anys seguits i cap a París a continuar celebrant-ho fins a les 3 del matí... L’endemà qui podia reclamar que rendís a la feina? Si tenia son, tenia el cap al camp i la veu també es va quedar allí...
Quina gran nit! Quina gran festa!

-----------

Oui ! Quelqu'un doutait qu'un Culé comme moi ne serait pas à Paris pour voir la Finale de la Champions ? Est-ce que vous pourriez vous imaginer que je ne ferais pas tout pour avoir des entrées pour aller au Stade de France ? Donc bien, il n'a pas fallu faire beaucoup. L'entreprise m'a envoyé travailler à Paris précisément cette semaine et les billets il y avait déjà longtemps que je les avais obtenu grâce à un tirage au sort de l'UEFA, alors la seule chose qu'il me fallait d'attendre était que le Barça arrive à la finale et trouver quelqu'un avec lequel y aller. Parce qu'une chose était bien claire, si le Barça était en finale, je ne me vendais pas les entrées pour rien du monde...
Le Barça et l'Arsenal sont bien arrivés à la finale et mon père à Paris.
Depuis la veille la ville vivait une ambiance folle. Culés et Gunners se sont distribué la ville. Les Catalans occupaient les lieux les plus touristiques comme La Tour Eiffel ou Nôtre-Dame, et les Anglais occupaient les pubs... chacun à le sien. Pourtant, il y avait la sensation que les supporters de l'Arsenal étaient plus nombreux, et c'est que des pubs il y en a par toute la ville, et en plus ils n'arrêtaient pas de chanter...
Des heures avant le match nous nous sommes déplacés au Stade avec le train de banlieue (RER) et les Anglais continuaient à nous chanter à l'oreille. Pour dire la vérité, rend de l'envie des supporters comme ceux-ci. Quelques- uns d'entre eux nous désiraient bonne chance et bon match, d'autres se limitaient à faire le classique son guttural en voyant mon récent acheté maillot du Barça. Achetée à Burkina, et l'imitation plus de n'importe quoi qu'on pouvait se trouver dans le marché... pour 2€ je n'allais pas exiger non plus que le drapeau aie quatre barres ou que le bouclier du Barça soit complètement peint...
Et le spectacle a commencé. Quelques présentations, un peu de show d'ouverture et le match. Ici je ne m'épancherai beaucoup, tout le monde a vu ce que c'est passé. Mais, grande émotion, assez de souffrance en voyant comment le Barça s'approchait et ne marquait pas, et qu'à l'aise que tu restes quand tu lui cries à un anglais à tanière d'oreille : "Buuuuut !!!! Buuuuuut !!! Etooooooooo'o"!. Mmmm, c'est un de ces sensations que tu tardes une semaine à récupérer la voix...
Et à la fin du match, la petite larme, le Barça Champion de l'Europe avec des vues à l'être quelques années de suite et vers Paris à continuer à le célébrer jusqu'à 3 heures du matin... Le lendemain qui pouvait réclamer que je rends au travail? Si j'avais sommeil, avais la tête au stade et la voix est aussi restée là...
Quelle grande nuit! Quelle grande fête!

Últim dia a Burkina

I ja n'han passat 10. Ahir, em fuetejava la calor a cada sortida a l'aire lliure, em feia gran respecte sortir a passejar pel centre i pànic les picades de mosquits o l'aigua corrent; avui, ja més habituat, em sembla que hauré d'anar la resta de la vida amb dos jerseis, amb el meu morenet em barrejo amb els autòctons, l'aigua ha fet estralls, però els mosquits els he mantingut a ratlla.
Que si m'hi quedaria més temps? Doncs si, no gaire tampoc, i viure-hi ni de conya, però uns dies més m'hi estaria per poder acabar de conèixer la ciutat i la gent d'aquí, per veure una mica més de país, i fins i tot per mirar de fer alguna cosa per millorar les condicions de vida; però ja tinc ganes també de tornar a París, de veure el pare que puja aquesta setmana vinent per acompanyar-me a Saint Denis, i per establir-me una mica definitivament en un apartament... casa...
Les conclusions, en grans línies, vindrien a ser que m'he trobat amb un país semi- desconegut, de gran pobresa i pocs recursos (tenen el cotó, però com que d'altres països tenen ajudes, doncs no en poden treure profit), un país que sembla la deixalleria d'Europa o, que més aviat, ho és. Aquí tenen un concepte que en diuen "Adéu Europa, Hola l'Àfrica", que vol dir, tot el que a Europa trobem obsolet, per ells és material nou; així no és d'estranyar trobar cotxes mig desballestats circulant tan tranquil·lament, i això porta a la pol·lució, els sorolls, el desgavell circulatori,... No obstant, la població és la més optimista i calorosa que he trobat mai. El lema del país és "Cap problema! Pas de problème", és una filosofia de vida, res és impossible, tot es pot fer, ara, això si, amb la calma, tranquil·lament...
Fins aviat, Burkina!
----------
Y ya van 10. Ayer, me azotaba el calor cada vez que salía al aire libre, me hacía gran respeto salir a pasear por el centro y pánico las picaduras de mosquitos o el agua del grifo; hoy, ya más habituado, me parece que tendré que ir el resto de la vida con dos jerseys, con mi bronceado me mezclo con los autóctonos, el agua ha hecho estragos, pero los mosquitos los he mantenido a raya.
¿Que si me quedaría más tiempo? Pues si, no mucho tampoco, y de vivir aquí ni pensarlo, pero unos días más me estaría para poder acabar de conocer la ciudad y la gente de aquí, para ver un poco más de país, e incluso para tratar de hacer alguna cosa para mejorar las condiciones de vida; pero ya tengo ganas también de volver a París, de ver mi padre que sube esta próxima semana para acompañarme a Saint Denis, y para establecerme un poco definitivamente en un apartamento... casa...
Las conclusiones, en grandes líneas, vendrían a ser que me he encontrado con un país semi-desconocido, de gran pobreza y pocos recursos (tienen el algodón, pero como en otros países tienen ayudas, pues no pueden sacar provecho), un país que parece el vertedero de Europa o, que más bien, lo es. Aquí tienen un concepto al que llaman "Adiós Europa, Hola África," que quiere decir, todo lo que en Europa encontramos obsoleto, para ellos es material nuevo; así no es de extrañar encontrar coches medio desguazados circulando tan tranquilamente, y eso lleva a la polución, los ruidos, el desorden circulatorio... No obstante, la población es la más optimita y calurosa que he encontrado nunca. El lema del país es "Ningún problema! Pas de problème!", es una filosofía de vida, nada es imposible, todo se puede hacer, ahora, eso si, con la calma, tranquilamente...
¡Hasta pronto, Burkina!

5è i 6è dia: Cap de setmana d'exploració

Kibaré?
Ahir vam començar el cap de setmana amb el repòs necessari i ens vam llançar de cap a la piscina. La conseqüència directa és una gran calma interior i un lleuger color roig en la pell. Mentre dinàvem i planificàvem el "safari" que volíem fer diumenge vam tenir la sort de preguntar a Abdulay, un cambrer que ens va dir que ell tenia un familiar que podria fer-ho. També vam acordar que ell ens acompanyés a conèixer Ouaga aquella mateixa tarda. Així ens vam embarcar en una visita als centres artesanals i culturals, on vam poder tranquil·lament veure i comprar l'art Burkinabés. Vam entrar a un carreró ple de petites tendes, on se'm van enganxar 5 venedors que mentre caminava m'intentaven vendre de tot; jo els vaig dir que si m'aclaparaven molt no compraria res, però ells res, ni cas; així que vaig marxar sense poder veure res més que les seves tel·les, sense comprar res i amb un cert cansament, però res greu. També vam presenciar interessants danses rituals i vam acabar amb un descans al Centre Cultural Francès.
I avui, cap a l'aventura! Ens ha passat a buscar l'oncle d'en Abdulay, en Yacouba, i ens n'hem anat a uns quants kilòmetres de la ciutat. Hem passat per Kokologo a visitar el cap del poblat, però havia sortit, i sense la seva autorització no hem pogut fer fotos del seu palau. Hem acabat a Sabou, un poblet on tenen una espècie de llac, semi-sec, que en diuen mar i que està ple de cocodrils sagrats. Allí els hem donat de menjar i ens hi hem pogut apropar fins a tocar-los... brrrr... Després, i mentre fèiem quatre compres, he parlat amb una nena d'allí i em deia que ells es banyaven amb ells... que maca i quin coratge...
Per dinar hem anat al restaurant d'un amic d'en Yacouba i allí ens hem posat les botes. Després, ell mateix ens ha acompanyat a Bazoulé, una altra zona de cocodrils sagrats.

Ha estat un dia bastant intens, amb emocions confrontades, entre el passar-nos-ho bé, descobrir llocs interessants, bonics paisatges, gent molt simpàtica, criatures que al veure'ns es sorprenien, ens cridaven "Nassara" (Home blanc, en Mooré) i esclataven a riure,... d'altra banda veus en quines condicions els ha tocat créixer, les poques coses que tenen i lo poc que necessiten per viure, quants anys els falten per poder tenir una mínima part del que nosaltres trobem imprescindible... Tot plegat... és complicat...

--------
Kibaré?
Ayer empezamos el fin de semana con el reposo necesario y nos lanzamos de cabeza a la piscina. La consecuencia directa fue una gran calma interior y un ligero tono colorado en la piel. Mientras comíamos y planificábamos el "safari" que queríamos hacer domingo tuvimos la suerte de preguntar a Abdulay, un camarero que nos dijo que él tenía un familiar que podría hacerlo. También acordamos que él nos acompañara a conocer Ouaga aquella misma tarde. Así nos embarcamos en una visita a centros artesanales y culturales, donde pudimos tranquilamente ver y comprar el arte Burkinabés. Entramos en una callejuela llena de pequeñas tiendas, donde se me engancharon 5 vendedores que mientras andaba me intentaban vender de todo; yo les dije que si me agobiaban mucho no compraría nada, pero ellos nada, ni caso; así que me marché sin poder ver nada más que sus telas, sin comprar nada y con un cierto cansanci, pero nada grave. También presenciamos interesantes danzas rituales y acabamos con un descanso en el Centro Cultural Francés.

¡Y hoy, hacia la aventura! Nos ha pasado a buscar al tío del Abdulay, Yacouba, y nos hemos ido a unos cuantos kilometros de la ciudad. Hemos pasado por Kokologo a visitar al jefe del poblado, pero había salido, y sin su autorización no hemos podido hacer fotos de su palacio.
Hemos acabado en Sabou, un pueblecito donde tienen una especie de lago, semi-seco, al que llaman mar y que está lleno de cocodrilos sagrados. Allí les hemos dado de comer y nos hemos podido acercar hasta tocarlos... brrrr... Después, y mientras hacíamos cuatro compras, he hablado con una niña de allí y que me decía que ellos se bañaban con ellos... que maja y qué coraje...
Para comer hemos ido al restaurante de un amigo de Yacouba y allí nos hemos puesto las botas. Después, él mismo nos ha acompañado a Bazoulé, otra zona de cocodrilos sagrados.
Ha sido un día bastante intenso, con emociones confrontadas, entre el pasárnoslo bien, descubrir lugares interesantes, a bonitos paisajes, gente muy simpática, criaturas que al vernos se sorprendían, nos gritaban "Nassara" (Hombre blanco, en Mooré) y estallaban en risas... por otra parte ves en qué condiciones les ha tocado crecer, las pocas cosas que tienen y lo poco que necesitan para vivir, cuántos años les faltan para poder tener una mínima parte de lo que nosotros encontramos imprescindible... En fin, todo... es bastante complicado...

4ème jour: Toubabou, c'est bien!

Ani sogoma!
Ja van quatre dies intensos. Sobretot, hi ha molta feina. De 7h30 a 17h intentant fer que tothom treballi al nostre ritme, però la tranquil·litat i alegria dels Burkinesos fa que es tardin 3 hores per posar un endoll i dos cables... Malgrat tot, la feina avança.
Ahir vam sortir ben d'hora cap a Bobo- Dioulasso, la segona vila del país. I si en la primera ja és espectacular l'estat dels carrers i cases, a Bobo la cosa s'incrementa. Al vespre vam sortir per anar al festival de jazz de la ciutat, i em va recordar els meus dies de càmping. Quasi tot estava a les fosques, la gent menjava fora de casa amb grans taules, hi havia qui estava estirat sobre un banc o per terra escoltant la ràdio, d'altres corrien amunt i avall...
El viatge fins a Bobo és de 365km per una carretera on tothom avança quan vol, on surten cabres, bens, vaques i porcs quan menys t'ho esperes, on la barrera del peatge és el mateix home qui surt a espitjar-la, on en els trams d'obres passes per mig de poblats... i quan pares a descansar, se t'apareix una nena tan encantadora que no et pots resistir i li compres unes galetes de sèsam a 100 Francs CFA (0,15€)... bé, més bé, en compro dos paquets...
I avui, de tornada, em passat per casa del taxista que ens havia de portar, ben al final i a mà esquerra d'un carrer de terra ple de clots . Al baixar del cotxe per esperar-lo, un grup de quatre criatures comencen a senyalar-me i a cantar: "Toubabou, c'est bien! Toubabou, c'est bien!". Jo, me les mirava, mig somrient, amb cara de: "no se que em diuen, però segur que no és gaire bo...". Unes dones, que amb un gran morter feien farina de no se quin gra, es morien de riure al veure que no sabia de que anava el tema... Finalment, el xofer m'ha promès que volia dir: "Home blanc, està bé", barreja de Francès i de Dioula (http://abc.burkina.faso.free.fr/articles.php?lng=fr&pg=102)
Demà aprofitarem per descansar una mica i sortir a passejar per Ouaga, que ja en tinc ganes.
Ani sou! I visca el Barça campió de lliga!
-------------
¡Ani sogoma!
Ya van cuatro días intensos. Sobre todo, hay mucho trabajo. De 7h30 a 17 h intentando hacer que todo el mundo trabaje a nuestro ritmo, pero la tranquilidad y alegría de los Burkineses hace que se tarden 3 horas para poner un enchufe y dos cables... A pesar de todo, el trabajo avanza.
Ayer salimos bien temprano hacia Bobo- Dioulasso, la segunda villa del país. Y si en la primera ya es espectacular el estado de las calles y casas, en Bobo la cosa se incrementa. Por la noche salimos para el festival de jazz de la ciudad, y me recordó mis días de camping. Casi todo estaba a oscuras, la gente comía fuera de casa con grandes mesas, había quien estaba estirado sobre un banco o por el suelo escuchando la radio, otros corrían arriba y abajo ...
El viaje hasta Bobo es de 365 km por una carretera donde todo el mundo avanza cuando quiere, donde salen cabras, corderos, vacas y cerdos cuando menos te lo esperas, donde la barrera del peaje es el mismo hombre quien sale a empujarla, donde en los tramos de obras pasas por medio poblados... y cuando paras a descansar, se te aparece una niña tan encantadora que no te puedes resistir y le compras unas galletas de sésamo a 100 Francos CFA (0,15€)... bien, mas bien, compro dos paquetes...
Y hoy, de vuelta, hemos pasado por casa del taxista que nos tenía que llevar, hacia el final y a mano izquierda de una calle llena de hoyos. Al bajar del coche para esperarlo, un grupo de cuatro criaturas empiezan a señalarme y cantar: ¡"Toubabou, c'est bien! Toubabou, c'est bien"!. Yo, me las miraba, medio sonriente, con cara de: "no se que me dicen, pero seguro de que no es muy bueno...". Unas mujeres, que con un gran mortero hacían harina de no se qué grano, se morían de risae al ver que no sabía de que iba el tema... Finalmente, el chófer me ha prometido que quería decir: "Hombre blanco, está bien", mezcla de Francés y de Dioula (http://abc.burkina.faso.free.fr/articles.php?lng=fr&pg=102)
Mañana aprovecharemos para descansar un poco y salir a pasear por Ouaga, que ya tengo ganas.
¡Ani sois! ¡Y visca el Barça campeón de liga!

Ouaga: 1st day

Voilà! Ja he passat un dia a Burkina Fasso i segueixo viu. Els mosquits no respecten gaire, però porto tantes vacunes que segur que són ells els que palmen. I l'aigua, en botella. I la calor... els 45 graus... es suporten com es pot.
De moment... un país tant i tant diferent. No t'ho pots ni imaginar.
La capital només compta amb alguns carrers asfaltats, la resta de terra; d'una terra vermellosa, que s'aixeca i es posa per tot arreu.
Els carrers sense marcar, no hi ha carrils i pocs semàfors. Cotxes, motos i bicis s'entrecreuen per tot arreu. No hi ha cap lògica. Tothom aprofita cada forat que hi ha per ficar-s'hi.
La gent, a banda i banda, camina, ven, reposa, parla... tothom fa vida al carrer. O potser és que el carrer és casa seva.
Nosaltres, ens fem "atacar" a cada moment. Som blancs i ressaltem. Avui hauríem pogut comprar un Chanel No. 5 per 2 euros... no ens he volgut aprofitar del venedor.
Tampoc he fet servir la càmera, avui. Prefereixo veure-ho pels meus propis ulls, situar-me, coneixe'ls i més endavant ja faré... De moment, la vista des de l'hotel i un dels bojos de la bici.



----------------




¡Voilà! Primer día en Burkina Fasso y sigo vivo. Los mosquitos no respetan nada, pero llevo tantas vacunas que seguro que son ellos los que palman. Y el agua, en botella. Y el calor... los 45 grados... se soportan como se puede.
De momento... un país tan y tan diferente. No te lo puedes ni imaginar.
La capital sólo cuenta con algunas calles asfaltadas, el resto de tierra; de una tierra rojiza, que se levanta y se pone por todas partes.
Las calles sin marcar, no hay carriles y pocos semaforos. Coches, motos y bicis se entrecruzan por todas partes. No hay ninguna lógica. Todo el mundo aprovecha cada agujero que hay para meterse.
La gente, a banda y banda, anda, vende, se repone, habla ... todo el mundo hace vida en la calle. O quizás es que la calle es casa suya.
Nosotros, nos hacemos "atacar" a cada momento. Somos blancos y resaltamos. Hoy habríamos podido comprar un Chanel No. 5 por 2 euros... no nos hemos querido aprovechar del vendedor.
Tampoco he utilizado la càmara, hoy. Prefiero verlo con mis propios ojos, situarme, conocerlos y más adelante ya haré... De momento, la vista desde el hotel y uno de los locos de la bici.

Una mica de Paris i cap a Burkina

Carai! Quines setmanes de stress! He estat embarcat en el meu primer projecte en solitari, que m’ha fet viatjar al llarg de la França i acabar a Paris. Vaig començar per anar 2 dies a Lyon, en acabat Marseille 2 dies més, i les darreres dues setmanes a Paris. Amb tant de viatjar, la pressió de prendre responsabilitats i que han estat períodes curts a cada lloc, no he tingut massa temps per res.
A Lyon ja hi havia estat farà uns mesos, així que em vaig dedicar a treballar a fons, i a part d’això i de sortir a sopar no vaig fer gran cosa més.
A Marseille, ja més rodat, vam aconseguir acabar bastant ràpid, quan vaig tenir-ne oportunitat, em vaig escapar per passejar pel port. Em va faltar per veure la resta de la ciutat, però com que tampoc sabia on podia anar i no tenia massa temps, doncs vaig aprofitar per reposar una mica, també.













I després el gran show de Paris. No per res, però hi ha hagut tot de compromisos i complicacions que han fet que anés de bòlit!
Després de “tant” de temps a l’exili de Mulhouse, hi havia molts amics a veure, així doncs, quasi cada vespre tenia un sopar, una festa o un partit del Barça a seguir. Han estat uns molts bons dies de retrobaments, de copes i de xalar de valent.
Passem a la part més negativa, la del veritable stress. Però abans una recomanació: No deixeu que el passaport us caduqui en l’estranger. Necessitareu una setmana per a que arribi a Madrid, una altra per a que el tornin al consolat (sempre hi quan no hi hagi Setmana Santa pel mig...). Després, si us el feu enviar a casa, poseu-li tres dies més. Si a més, no sou a casa quan us el portin (perquè evidentment treballeu i no hi sou fins al vespre) sumeu un altre dia per anar a recollir-lo a correus. I no vulgueu fer entendre a l’encarregat del consolat, que és millor que us l’enviï a la feina, perquè us dirà que ja té el sobre fet, o que l’heu de firmar vosaltres,... i “que no hay tu tia!”...

Bé, menys mal que tot es va arreglar a temps, he pogut aconseguir el meu visat i actualment estic sobrevolant el Sàhara, a 39.000 peus d’alçada i arribant a Ouagadougou. Més noticies, i algunes fotos, ben aviat!!!

P.D.: Per cert, ahir mateix vaig recollir les meves dues entrades per la final de la Champions!!! Arsenal, tremola!!!

----------------------------

¡Carai! ¡Qué semanas de stress! He estado embarcado en mi primer proyecto en solitario, que me ha hecho viajar a lo largo de la Francia y acabar en Paris. Empecé por ir 2 días a Lyon, después Marseille 2 días más, y las últimas dos semanas en Paris. Con tanto de viajar, la presión de tomar responsabilidades y que han sido periodos cortos en cada lugar, no he tenido demasiado tiempo para nada.
En Lyon ya había estado hará unos meses, así que me dediqué a trabajar a fondo, y aparte de eso y de salir a cenar no hice gran cosa más.

En Marseille, ya más rodado, conseguimos acabar bastante rápido, en cuanto tuve la oportunidad, me escapé a pasear por el puerto. Me faltó por ver el resto de la ciudad, pero como tampoco sabía dónde podía ir y no tenía demasiado tiempo, pues aproveché para reponer un poco, también.
Y después el gran show de Paris. ¡No por nada, pero han habido tantos compromisos y complicaciones que han hecho que fuera de cabeza!
Después de "tanto" tiempo en ell exilio de Mulhouse, había muchos amigos que ver, así pues, casi cada noche tenía una cena, una fiesta o un partido del Barça que seguir. Han sido unos muy buenos días de reencuentros, de copas y de disfrutar de lo lindo.
Pasamos a la parte más negativa, la del verdadero stress. Pero antes una recomendación: No dejéis que el pasaporte os caduque en el extranjero. Necesitaréis una semana para que llegue a Madrid, otra para que lo devuelvan al consulado (siempre y cuando no esté Semana Santa por el medio...). Después, si os lo hacéis enviar a casa, ponedle tres días más. Si además, no estáis en casa cuando os lo lleven (porque evidentemente trabajáis y no estáis hasta por la noche) sumad otro día para ir a recogerlo a correos. Y no queráis hacer entender al encargado del consulado, que es mejor que os lo envíe al trabajo, porque os dirá que ya tiene el sobre hecho, o que lo tenéis que firmar vosotros ... y "que no hay tú tía, vamos"! ...
Bien, menos mal que todo se arregló a tiempo, he podido conseguir mi visado y actualmente estoy sobrevolando el Sáhara, a 39.000 pies de altura y llegando a Ouagadougou. Más noticias, y algunas fotos, bien pronto!!!

P.D.: Por cierto, ayer mismo recogí mis dos entradas para la final de la Champions!!! Arsenal, tiembla!!!