05 de desembre 2006

Novembre, la folie

Un darrer mes de bogeria. La feina em surt per les orelles. A punt d’acabar l’any, el projecte en el qual treballo a d’estar llest per la validació. Això comporta hores i hores de feina. Acabant cada dia esgotat, poc temps queda per dedicar-lo al karate o a sortir a prendre alguna cervesa entre amics.
Vaig començar el mes fent una espècie de casting per a triar nou company de pis. En Pierre se’n va, i la Raphaëlle i jo ens vam veure obligats a buscar algú altre. No va ser tasca fàcil. Quan entres de la feina, tot cansat, poques ganes et queden per anar ensenyant el pis i parlar amb desconeguts... Hi vam invertir hores i paraules, finalment en Yann entrarà avui a viure amb nosaltres.
Els divendres han passat a ser vespres de repòs. Tornar a casa i veure dos dies de descans per endavant dóna una tranquil.litat interior difícil d’obtenir durant la setmana. No obstant, sempre hi ha els amics per recordar-me que un divendres és un divendres, i que l’inici del cap de setmana està fet per compartir-lo fora de casa.
Els dissabtes, activitat frenètica. Un cop llevat, sortir de casa, passejar, compres, un bar, sopar fora, festa a casa d’algú... I anar a dormir ben tard.
Per passar el diumenge vagant per casa. Enllestir feines a mitges. Ser convidat a un cafè, per acabar de passar el diumenge entre converses i rialles... relax, relax...
Aquest cap de setmana, però, canvi total. Visita al sud. Sud-Oest. Castres i Toulouse. La meva amiga Christelle m’acull amablement i m’alimenta. M’ensenya la regió de Tarn i em porta de festa a Toulouse, amb les altres amigues, Mélanie i Hélene, i en Pierre. Que bé! Un cap de setmana al camp, lluny de l’asfalt, tornant a veure les amigues de Mèxic i coneixent nova gent.
La càmera es va quedar en el cotxe, així que res de fotos. Aprofito per ensenyar-ne unes altres.

--------

Un último mes de locura. El trabajo me sale por las orejas. A punto de acabar el año, el proyecto en el cual trabajo a de estar listo para la validación. Esto comporta horas y horas de trabajo. Terminando cada día agotado, poco tiempo queda para dedicarlo al kárate o a salir a tomar alguna cerveza entre amigos.
Empecé el mes haciendo una especie de casting para escoger nuevo compañero de piso. Pierre se va, y Raphaëlle y yo nos vimos obligados a buscar a otro. No fue tarea fácil. Cuando vuelves del trabajo, cansado, pocas ganas te quedan para ir enseñando el piso y hablar con desconocidos... Invertimos horas y palabras, finalmente Yann entrará hoy a vivir con nosotros.
Los viernes han pasado a ser noches de reposo. Volver a casa y ver que tengo dos días de descanso por delante da una tranquilidad interior difícil de obtener durante la semana. No obstante, siempre están los amigos para recordarme que un viernes es un viernes, y que el inicio del fin de semana está hecho para compartirlo fuera de casa.
Los sábados, actividad frenética. Una vez levantado, salir de casa, pasear, compras, un bar, cenar fuera, fiesta en casa de alguien... Ir a dormir tarde tarde.
Para pasar el domingo vagando por casa. Terminar trabajos a medias. Ser invitado a un café, para concluir la semana entre conversaciones y risas... relax, relax...
Este fin de semana, sin embargo, cambio total. Visita al sur. Suroeste. Castres y Toulouse. Mi amiga Christelle me acoge amablemente y me alimenta. Me enseña la región de Tarn y me lleva de fiesta a Toulouse, con las otras amigas, Mélanie y Hélene, y Pierre. ¡Qué bien! Un fin de semana en el campo, lejos del asfalto, volver a ver las amigas de México y conocer nueva gente.
La cámara se quedó en el coche, así que nada de fotos. Aprovecho para enseñar otras.