18 de juny 2007

México, última setmana?

Una altra setmana a Mèxic i la rutina ja ha canviat. He deixat d'anar al gimnàs pel matí i he passat a anar-hi al vespre; la resta, tot continua igual. Llargues hores de feina, llargs menjars i una estona d'esport.
A mitja setmana es comença a entreveure la fi del camí. El projecte ja té cos, està bastant documentat i serà aprovat sense problemes. Això em permet anar més tranquil i poder visitar una mica de la ciutat.
Per fi puc trobar-me amb l'Oscar i l'Osmay, els dos amics coneguts durant el casament de la Lucre i en Jaume. Ells em mostren els racons més agradables de la Ciutat. Entrem a barris verds, de casetes baixes i arreglades, ple de parcs i jardins, turistes passejant plàcidament i un aire més net, més respirable.
En el Palau de Belles Arts exposen Frida Kahlo. Descobreixo aquesta controvertida artista, de la que fa temps que en sento parlar, i de la qual puc apreciar algunes obres. D'altres no m'acaben de fer el pes, però, i quin artista agrada sempre i a tothom?
Després, el barri de San Ángel, ple de vida, activitat, mercats i turistes. Té un regust de poble, integrat a una gran ciutat. Em transporta a San Cristóbal de las Casas, visitat l'any passat i guardat entre records gratificants. La vida és més alegre, calmada, afable...
I acte seguit, visita a Coyoacán, més del mateix, en el millor dels sentits. El plaer de la caminada, envoltar-te de gent i xerrar tranquil.la- ment. I la casa de Frida. El taller. El lloc d'inspiració, de reunió i de trobades amb els seus, amics i coneguts.
Transportat a una altra època, gaudeixo d'uns últims instants entre uns amics que veuré molt de tant en tant. Qui sap quan?

--------

Otra semana en México y la rutina ya ha cambiado. He dejado de ir al gimnasio por la mañana y he pasado a ir a la noche; el resto, todo continúa igual. Largas horas de trabajo, largas comidas y un rato de deporte.
A media semana se empieza a vislumbrar el fin del camino. El proyecto ya tiene cuerpo, está bastante documentado y será aprobado sin problemas. Eso me permite ir más tranquilo y poder visitar un poco de la ciudad.
Por fin puedo encontrarme con el Óscar y Osmay, los dos amigos conocidos durante la boda de la Lucre y Jaume. Ellos me muestran los rincones más agradables de la Ciudad. Entramos a barrios verdes, de casitas bajas y arregladas, lleno de parques y jardines, turistas paseando plácidamente y un aire más limpio, más respirable.
En el Palacio de Bellas Artes exponen Frida Kahlo. Descubro a esta controvertida artista, de la que hace tiempo que oigo hablar, y de la cual puedo apreciar algunas obras. Otras no me acaban de llamar la atención, pero, y qué artista gusta siempre y a todo el mundo?
Después, el barrio de San Ángel, lleno de vida, actividad, mercados y turistas. Tiene un aire de pueblo, integrado en una gran ciudad. Me transporta a San Cristóbal de las Casas, visitado el año pasado y guardado entre recuerdos gratificantes. La vida es más alegre, calmada, afable...
Y acto seguido, visita a Coyoacán, más de lo mismo, en el mejor de los sentidos. El placer de la caminata, rodearte de gente y charlar tranquila- mente. Y la casa de Frida. El taller. El lugar de inspiración, de reunión y de encuentros con los suyos, amigos y conocidos.
Transportado a otra época, disfruto de unos últimos instantes entre unos amigos que veré muy de vez en cuando. ¿Quién sabe cuándo?

13 de juny 2007

SuperPoL en misión a México

Ciutat de Mèxic. 6 hores del matí i els ulls oberts. El jet-lag fa acte de presència tot i que ahir vam anar a dormir cap a mitjanit, les 7 del matí a gran part d’Europa. Però em sento bé, estic fresc i decideixo aprofitar el gimnàs de l’hotel per cansar-me una mica i, potser, dormir més la propera nit.
Els dies passen, horaris intensius en el laboratori. Només una pausa per menjar, típicament mexicà, i tornar a la feina. Al vespre, de tan cansats, ni sortim de l’hotel. I a les 6 del matí els ulls oberts i cap al gimnàs.
Una rutina que poques vegades es veu alterada, però que m’està bé. Cada cop em sento més en forma; la feina em resulta fascinant i amb els companys de la zona de Centre i Sudamèrica ens entenem molt bé. Ja hi haurà temps el cap de setmana per canviar el ritme i fer turisme.
És tan diferent aquesta visita de la de l’any passat... Recordo estar tot el dia amunt i avall, visitant el sud del país, sense parar un moment, visitant runes, ciutats i platges... tot el dia en un bus, negociant-ho tot, dormint en hotels de categoria més aviat baixa.
Ara és completament a l’inversa. Hotel de 5 estrelles, tot i que els més puristes en dirien 4; cada dia el mateix trajecte, cap als laboratoris; hores i hores sense moure’m de la mateixa sala, sense possibilitat de veure res més. L’única cosa que no canvia és el menjar. Segueixo provant tota la carta. Des de “tacos”, “quesadillas”, “mole” i “enchiladas”, passant per cucs, ous de formiga i ja veurem que més... Però quasi tot és deliciós. Ara sabeu perquè cada matí toca gimnàs!
I quan sembla que el cap de setmana arriba... toca treballar dissabte. Si, fins a altes hores de la tarda, però el diumenge... el diumenge és sagrat.
Vaig aprofitar per veure un dels complexos de piràmides que no havia pogut veure el darrer any. Teotihuacan, Ciutat dels Déus. Un indret on es van reunir diverses cultures mesoamèri- canes per conformar la que es diu va ser la ciutat més gran de l’època precolombina. Està compost per dues piràmides, la del Sol i la de la Lluna, palaus i d’altres construccions destinades a rituals i vivendes. El lloc amaga una sensació de màgia i misticitat, que es correspon perfecta- ment amb el que va ser una font de cultura, una barreja de civilitzacions i les ganes de començar un gran projecte. Vaig tenir temps de seure i contemplar. Realment, canvia molt estar en una paisatge com aquest o estar en la gran ciutat.
Aquest cop la visita va ser mig guiada, i va permetre apreciar molt millor tot el que era el conjunt, la història que s’hi amaga i detalls tècnics que altrament haguessin passat per alt. De nou, una visita molt recomanable!
De tornada, vam tenir temps de passejar una mica pel centre vila, pel Zocalo i poc més.
Aquesta setmana, en principi, és la última aquí. Aprofitaré algun vespre per continuar visitant la ciutat i quedar amb els amics que vaig fer durant la boda de l’any passat. A veure com continua això...

-------

Ciudad de México. 6 horas de la mañana y los ojos abiertos. El jet-lag hace acto de presencia aunque ayer fuimos a dormir hacia medianoche, las 7 de la mañana en gran parte de Europa. Pero me siento bien, estoy fresco y decido aprovechar el gimnasio del hotel para cansarme un poco y, quizás, dormir más la próxima noche.
Los días pasan, horarios intensivos en el laboratorio. Sólo una pausa para comer, típicamente mejicano, y volver al trabajo. Por la noche, de tan cansados, ni salimos del hotel. Y a las 6 de la mañana los ojos abiertos y hacia el gimnasio.
Una rutina que pocas veces se ve alterada, pero que me está bien. Cada vez me siento más en forma; el trabajo me resulta fascinante y con los compañeros de la zona de Centro y Suramérica nos entendemos muy bien. Ya habrá tiempo el fin de semana para cambiar el ritmo y hacer turismo.
Es tan diferente esta visita de la del año pasado... Recuerdo estar todo el día para arriba y abajo, visitando el sur del país, sin cesar un momento, visitando ruinas, ciudades y playas... todo el día en un bus, negociándolo todo, durmiendo en hoteles de categoría más bien baja.
Ahora es completamente a la inversa. Hotel de 5 estrellas, aunque los más puristas dirían 4; cada día el mismo trayecto, hacia los laboratorios; horas y horas sin moverme de la misma sala, sin posibilidad de ver nada más. La única cosa que no cambia es la comida. Sigo probando toda la carta. Desde "tacos", "quesadillas", "mole" y "enchiladas", pasando por gusanos, huevos de hormiga y ya veremos que más... Pero casi todo es delicioso. ¡Ahora sabéis porque cada mañana toca gimnasio!
Y cuando parece que el fin de semana llega... toca trabajar el sábado. Sí, hasta altas horas de la tarde, pero el domingo... el domingo es sagrado.
Aproveché para ver uno de los complejos de pirámides que no había podido ver el último año. Teotihuacan, Ciudad de los Dioses. Un lugar donde se reunieron diversas culturas mesoamericanas para conformar la que se dice fue la mayor ciudad de la época precolombi- na. Está compuesto por dos pirámides, la del Sol y la de la Luna, palacios y otras construcciones destinadas a rituales y viviendas. El lugar encierra una sensación de magia y misticismo, que se corresponde perfectamente con lo que fue una fuente de cultura, una mezcla de civilizaciones y las ganas de empezar un gran proyecto. Tuve tiempo de sentarme y contemplar. Realmente, cambia mucho estar en un paisaje como éste o estar en la gran ciudad.
Esta vez la visita fue medio guiada, y permitió apreciar mucho mejor todo lo que era el conjunto, la historia que se esconde y detalles técnicos que de lo contrario hubieran pasado por alto. ¡De nuevo, una visita muy recomendable!
De vuelta, tuvimos tiempo de pasear un poco por el centro ciudad, por el Zocalo y poco más.
Esta semana, en principio, es la última por aquí. Aprovecharé alguna tarde para continuar visitando la ciudad y quedar con los amigos que hice durante la boda del año pasado. A ver cómo continúa esto...

01 de juny 2007

El parèntesi primaveral

Ja han passat quasi 2 mesos des de la darrera connexió. Molt temps. O no? A mi em sembla una eternitat. Han passat tantes coses! He estat tan submergit en l’activitat diària que no he tingut temps per aturar-me un moment i posar-me a rumiar. Tampoc no ha estat necessari. Tot estava ben calculat o era millor no calcular-ho.
“Incomprensiblement” els meus diferents caps de projecte pensen que faig bé les coses i m’encarre- guen feina i més feina.
Al tornar d’Euskadi, em vaig polir 4 projectes en un mes.
Les setmanes s’han anat succeint. I jo, amunt i avall, de local en local, ara instal.lant uns servidors, ara configurant el sistema, passant feixos i feixos de cables, refent la documentació... Un fart de treballar!

Petits parèntesis. Moments de benestar. Tardes i caps de setmana solejats que permeten reprendre el picnics i les sortides. La Buttes-Chaumont, Pont des Arts, Bois de Vincennes, Canal de Saint-Martin... Tot torna. París esplèndid, ple de gent, ple de llum; la millor època que li conec.
I entre mig, curts períodes de vacances. Barcelona i la Bretanya!

Barcelona no és com sempre. A cops, ni la reconec. Barcelona està més plena que mai. Turistes i immigrants han anat omplint la ciutat i ocupant els seus espais. La Rambla, Passeig de Gràcia, el Gòtic, el Born, hotels, restaurants, el metro,... A cada cantonada, a cada carreró, hi trobes ulls sorpresos que repassen tots els detalls d’aquesta bonica ciutat. També els que demanen, pul.lulen o intenten guanyar-se la vida a costa de la butxaca dels altres.
Els preus pugen, les cultures es barregen, la ciutat canvia, s’enriqueix i es torna més pobra, tot al mateix temps. Més esplèndida que mai, més impersonal, més enigmàtica.
De tant en tant, allunyar-se de París reconforta. Oblidar l’asfalt i les presses. Escapar!

La Bretanya és un bon lloc per perdre-s’hi. Propera i distinta, et permet de veure verdor i aire fresc, boscos, penya-segats, costa i velles tradicions.
Guiats per amics autòctons varem aprofitar la ciutat de Rennes i tornàrem a visitar el nord de la regió. A la llunyania, el Mont Saint-Michel; les ostres de Cancale, l’intra-muros de Saint Malo, riure una bona estona per acabar dormint en una tenda d’un càmping (o dins del cotxe).
El nord de la Bretanya és excepcional. Però com sempre, l’ambició ens pot. No ens conformem amb veure un racó, s’ha de veure tot. Així doncs, carretera i manta. Vam acabar de visitar la Côte de Granit Rose i cap al sud.
A Vannes ens esperava la festa del Golf. Centenars de vaixells ocupen la zona i li donen vida. El centre de la ciutat bullia d’activitat. Activitat bretona. Fascinats pels balls tradicionals, vam observar com agafats del bracet anaven fent cercles, dansant i dansant.

Nota mental: Tornar aviat a la regió. Amb més tranquil.litat.

El darrer dia, ens vam perdre en l'infinitat dels boscos, seguint la traça del Rei Artur i el Mag Merlí... Una expèriencia difícilment oblidable...

I després d’això? Doncs després més feina. Vaig tornar a Mulhouse, he tornat a Portugal dues vegades i ara ja estic preparant les maletes per tornar a Mèxic, aquest cop per treball. Ja us explicaré!

-----------

Ya han pasado casi 2 meses desde la última conexión. Mucho tiempo. ¿O no? A mí me parece una eternidad. ¡Han pasado tantas cosas! He estado tan sumergido en la actividad diaria que no he tenido tiempo para detenerme un momento y ponerme a pensar. Tampoco ha sido necesario. Todo estaba bien calculado o era mejor no calcularlo.
"Incomprensiblemente" mis diferentes jefes de proyecto piensan que hago bien las cosas y me encargan trabajo y más trabajo.
Al volver de Euskadi, me pulí 4 proyectos en un mes.
Las semanas se han ido sucediendo. Y yo, arriba y abajo, de local en local, ahora instalando unos servidores, ahora configurando el sistema, pasando manojos y manojos de cables, rehaciendo la documentación... ¡Un hartón de trabajar!

Pequeños paréntesis. Momentos de bienestar. Tardes y fines de semana soleados que permiten retomar los picnics y las salidas. La Buttes-Chaumont, Pont des Arts, Bois de Vincennes, Canal de Saint-Martin ... Todo vuelve. París espléndido, lleno de gente, lleno de luz; la mejor época que le conozco.
Y en medio, cortos periodos de vacaciones. ¡Barcelona y la Bretaña!

Barcelona no es como siempre. A veces, ni la reconozco. Barcelona está más llena que nunca. Turistas e inmigrantes han ido llenando la ciudad y ocupando sus espacios. Les Rambles, Passeig de Gràcia, el Gòtic, el Born, hoteles, restaurantes, el metro... En cada esquina, en cada callejón, encuentras ojos sorprendidos que repasan todos los detalles de esta bonita ciudad. También los que piden, pululan o intentan ganarse la vida a costa del bolsillo de los otros.
Los precios suben, las culturas se mezclan, la ciudad cambia, se enriquece y se vuelve más pobre, todo al mismo tiempo. Más espléndida que nunca, más impersonal, más enigmática.
De vez en cuando, alejarse de París reconforta. Olvidar el asfalto y las prisas. ¡Escapar!

La Bretaña es un buen lugar para perderse. Próxima y distinta, te permite ver verdor y aire fresco, bosques, acantilados, costa y viejas tradiciones.
Guiados por amigos autóctonos aprovechamos la ciudad de Rennes y volvimos a visitar el norte de la región. A lo lejos, el Mont Saint-Michel; las ostras de Cancale, el intra-muros de Saint Malo, reír un buen rato para acabar durmiendo en una tienda en un camping (o dentro del coche).
El norte de la Bretaña es excepcional. Pero como siempre, la ambición nos puede. No nos conformamos con ver un rincón, se tiene que ver todo. Así pues, carretera y manta. Acabamos de visitar la Côte de Granit Rose y hacia el sur.
En Vannes nos esperaba la fiesta del Golfo. Centenares de barcos ocupan la zona y le dan vida. El centro de la ciudad hervía de actividad. Actividad bretona. Fascinados por los bailes tradicionales, observamos cómo cogidos del brazo iban haciendo círculos, danzando y danzando.

Nota mental: Volver pronto a la región. Con más tranquilidad.

El último día, nos perdimos en la infinidad de sus bosques, siguiendo la pista del Rey Arturo y el Mago Merlín... Una experiencia dificilmente olvidable...

¿Y después de eso? Pues después más trabajo. Volví a Mulhouse, he vuelto a Portugal dos veces y ahora ya estoy preparando las maletas para volver a México, esta vez por trabajo. ¡Ya os contaré!