28 de juliol 2010

2010-07-25 a París

L’estiu a París pot ser ben esplèndid. Ple d’activitats a fer, ple d’oportunitats. Només fa falta saber on buscar, on anar i decidir que fer. Ahir per exemple el vaig dedicar a fer un bonic picnic sobre la gespa d’Invalides amb una amiga del curs de tango i en acabar vaig tenir trobada al Canal de Saint Martin amb un altre grup d’amics i vam acabar tard un altre cop. Les nits d’estiu és el que tenen...
Avui és diumenge i tinc previst baixar fins a Rue Rivoli a veure com passa i acaba el Tour de France. Fa set anys que visc a París i aquesta serà la primera vegada que hi vaig. El fet de saber que els meus dies aquí s’acaben fa que estigui més actiu i torni a fer de turista a París.
Baixo en bici, res millor en aquesta ciutat, i m’incrusto en la multitud que omplen els carrers. Gent ben disfressada amb el “Maillot jaune”, amb banderes i samarretes de tots els equips s’amunteguen contra les barreres de protecció. I els ciclistes passen en aquest precís instant. No és la primera vegada ni serà la darrera. Donen vuit voltes al circuit urbà abans de la gran arribada. Avui Alberto Contador guanyarà per tercera vegada el Tour, avui un munt d’espanyols es passegen un cop més orgullosos de la seva bandera i la seva gent. Aquest any és l’any espanyol, sembla. Campió Rafael Nadal del Roland Garros i Wimbledon. Campiona la selecció espanyola de futbol per primer cop en un Mundial, el de Sud-àfrica. Campió Contador. Potser també ho serà la selecció de bàsquet en el Mundial de Turquia i Fernando Alonso en el de Formula 1. Avui ha guanyat el Gran Premi d’Alemanya. Si tot això servís per aixecar l’economia del país... Mentrestant em limito a estar content pels mèrits personals de cada un.
A Rivoli intento agafar una bona plaça per a quan tornin a passar. Amb la meva alçada no em puc posar darrera ningú i esperar veure-hi, a aquestes hores totes les bones places estan ja preses. Utilitzant la bici com tamboret aconsegueixo veure’ls passar dos cops més. Van ben de pressa i el públic embogeix. És entretingut, però en menys de 40 segons ja han passat tots... I això s’ha acabat. Cavendish guanya l’etapa a l’esprint i Contador s’enfunda el maillot. I jo, amb la bici, cap a l’altre punta de la ciutat, al Cabaret Sauvage que la Kacka m’espera. Però pel camí, la ciutat està ben animada. En el Gran Rex estrenen una pel.lícula que ha congregat a un munt de gent, artistes i càmeres de televisió. Al Canal d’Ourq hi tenen activitats per a tots els públics, barques i patins solquen l’aigua. El parc de La Villette és ple de gent de picnic i seguint altres concerts. Fa un bon dia per aprofitar París.
El Cabaret Sauvage és una sala de concerts en forma de carpa de circ al Parc de la Villette. Avui, en el marc del festival Sin Fronteras, la cultura africana hi és present. L’entrada és ben animada, amb uns músics percussionistes que fan ballar tot el públic. A l’interior la meva amiga Kacka ja m’espera amb d’altres amics i voltem entre paradetes plenes de joieria berber, artesania sub-sahariana, maquillatges, activitats de tot tipus. Aprofitem per parlar de tot, feia temps que no ens veiem i fer-ho sempre és una alegria. Dins de la sala, concerts de música, desfilada de moda i més concerts. Converses entre amics, una mica de música i ball. Bonica tarda de diumenge que ens ha quedat.

------

El verano en París puede ser estupendo. Lleno de actividades a realizar, lleno de oportunidades. Sólo hace falta saber dónde buscar, dónde ir y decidir que hacer. Ayer por ejemplo lo dediqué a hacer un bonito picnic sobre el césped de Invalides con una amiga del curso de tango y al acabar tuve encuentro en el Canal de Saint Martin con otro grupo de amigos y acabamos tarde otra vez. Las noches de verano es lo que tienen...
Hoy es domingo y tengo previsto bajar hasta Rue Rivoli a ver como pasa y acaba el Tour de France. Hace siete años que vivo en París y ésta será la primera vez que voy. El hecho de saber que mis días aquí se acaban hace que esté más activo y vuelva a hacer de turista en París.
Bajo en bici, nada mejor en esta ciudad, y me incrusto en la multitud que llenan las calles. Gente bien disfrazada con el "Maillot jaune", con banderas y camisetas de todos los equipos se amontonan contra las barreras de protección. Y los ciclistas pasan en este preciso instante. No es la primera vez ni será la última. Dan ocho vueltas al circuito urbano antes de la gran llegada. Hoy Alberto Contador ganará por tercera vez el Tour, hoy un montón de españoles se pasean una vez más orgullosos de su bandera y su gente. Este año es el año español, parece. Campeón Rafael Nadal del Roland Garros y Wimbledon. Campeona la selección española de fútbol por primera vez en un Mundial, el de Sudáfrica. Campeón Contador. Quizás también lo será la selección de baloncesto en el Mundial de Turquía y Fernando Alonso en el de Formula 1. Hoy ha ganado el Gran Premio de Alemania. Si todo eso sirviera para levantar la economía del país... Mientras tanto me limito a estar contento por los méritos personales de cada uno.
En Rivoli intento coger una buena plaza para cuándo vuelvan a pasar. Con mi altura no me puedo poner detrás de nadie y pretender ver, a estas horas todas las buenas plazas están ya tomadas. Utilizando la bici como taburete consigo verlos pasar dos veces más. Van muy deprisa y el público enloquece. Es entretenido, pero en menos de 40 segundos ya han pasado todos... Y esto se ha terminado. Cavendish gana la etapa al sprint y Contador se enfunda el maillot. Y yo, con la bici, hacia la otra punta de la ciudad, al Cabaret Sauvage que Kacka me espera. Pero por el camino, la ciudad está bien animada. En el Gran Rex estrenan una película que ha congregado a un montón de gente, artistas y cámaras de televisión. En el Canal de Ourq tienen actividades para todos los públicos, barcas y patinetes surcan el agua. El parque de La Villette está repleto de gente de picnic y siguiendo otros conciertos. Hace un buen día para aprovechar París.
El Cabaret Sauvage es una sala de conciertos en forma de carpa de circo en el Parque de la Villette. Hoy, en el marco del festival Sin Fronteras, la cultura africana está presente. La entrada está bien animada, con unos músicos percusionistas que hacen bailar a todo el público. En el interior mi amiga Kacka ya me espera con otros amigos y paseamos entre tenderetes llenos de joyería beréber, artesanía sub-sahariana, maquillajes, actividades de todo tipo. Aprovechamos para hablar de todo, hacía tiempo que no nos veíamos y hacerlo siempre es una alegría. Dentro de la sala, conciertos de música, desfilada de moda y más conciertos. Conversaciones entre amigos, un poco de música y baile. Bonita tarde de domingo que nos ha quedado.

27 de juliol 2010

2010-07-15 a 19 - Barcelona

Torno a Barcelona, un cop més, de visita. Aquí a París és 14 de Juliol i la gent està de celebració, jo també ho vaig estar ahir nit, però l’idea d’anar a Barcelona cada cop em resulta més atractiva. Havíem mig organitzat un cap de setmana d’escapada en veler per les costes catalanes, tot i que finalment em confirmen que no s’acabarà fent aquest cop. Però tant l’hi fa, els plans alternatius són també molt motivants. Aprofitaré el sol i la platja, faré de turista.
Una gran noticia em marca l’inici del cap de setmana. Un cop de telèfon de ma germana a primera hora em desperta i m’anuncia que està esperant una criatura. Serà mare! Seré tiet! Sóc tant feliç! Se la veu tan contenta...
I la tònica del cap de setmana no canvia. Pel primer vespre, els amics han muntat una festa-picnic a la platja del Bogatell. A mitja tarda ja hi sóc amb la meva amiga Mariana, per aprofitar dels darrers raigs de sol en aquesta calorosa tarda i prendre el primer bany de l’any. Aquí el temps passa molt tranquil.lament mentre els amics arriben i el picnic es desenvolupa ben alegre. Realment, Barcelona pot ser una llar magnífica...
La Mariana és una argentina amiga meva que m’acompanya en aquest viatge des de París. I quan tens un convidat de fora s’ha de fer turisme. Així doncs aprofito per visitar casa meva. Avui, la Sagrada Família. Sí! Primer cop en ma vida que entro al temple, ho reconec. Com tants i tants habitants de Barcelona, ens costa ben poc visitar altres ciutats i desconeixem les meravelles de la nostra. I parlo dels barcelonins com podria parlar de parisins o qualsevol altre ciutadà del món. Sempre pensem que tindrem temps de veure els que ens queda a vint minuts de casa. I el Temple Expiatori de la Sagrada Família bé es mereix una visita.
Encara en obres, si, però ara accelerades i per partida doble. Accelerades per que el Papa Benet XVI ha decidit venir a visitar-lo a la tardor i suposo que això requereix que l’interior estigui més acabat. La visita del pontífex inclourà un canvi de nom. A partir d’ara ja no serà més Temple Expiatori i es passarà a anomenar Basílica de la Sagrada Família, degut al seu valor artístic. No sé si això també farà que el Vaticà financi les obres o si continuarà fent-se amb les donacions dels visitants... I deia per partida doble, perquè les obres pel túnel del tren d’alta velocitat s’hi estan fent al costat. Unes obres que a mig termini, com tothom pronostica menys els experts i els dirigents, provocaran danys al temple. Els més pessimistes veiem caure les torres... Són massa anys de veure com les grans obres d’infraestructures acabaven amb esvorancs o edificis amb esquerdes i pel terra. Realment, espero equivocar-me...
Però parlant del temple, jo el vaig trobar magnífic. Vam començar amb les escoles, on s’aprecia el potencial d’Antoni Gaudí per innovar, sense por del que diran o que pot passar, basant-se sempre en la naturalesa. Si la natura ha creat certes formes i aquestes continuen existint, voldrà dir que són útils i ens en podem servir. Seguint amb aquesta inspiració, les increïbles façanes del temple, a dos estils molt diferents. La part Gaudí, la del naixement, molt detallista, plena d’elements, tot natura, una figura et porta a descobrir-ne una altre i mica en mica la teva mirada va pujant i es va perdent i et descobreixes mirant al cel, ple d’emoció. La part Subirachs, la de l’ascensió, més austera, més simbòlica, amb figures de formes més marcades, però també amb un estil Gaudí. La part interior, concebuda per escenificar un bosc, es descobreix entre les bastides. Els pilars com troncs que s’alcen ferms fins als nusos on es bifurquen les branques i s’arriba al sostre enteranyinat i ple d’obertures que deixen passar la llum com deixen passar-la les fulles. Una il.luminació natural, la justa. Tot molt natural, fins i tot lògic.
Sempre m’he preguntat per què sense ser creient els temples religiosos desperten tanta fascinació i crec que és perquè els bons arquitectes saben transportar-te a una altra dimensió, que no és la terrenal. Aconsegueixen hipnotitzar-te amb els vitralls, fer que deixis de mirar el terra i endavant per arribar més enllà, més enlaire. Et captiven amb promeses i t’ensenyen que amb passió i coneixement podem arribar a fer grans projectes.
Acabada la fascinació espiritual tocava donar pas a la terrenal, és a dir, omplir el ventre. Un cop més, l’entusiasme de la Mariana em porta a descobrir una altra part de la meva ciutat. El mercat de la Boqueria. Aquí també hi he passat més de cent vegades per davant, sense mai pensar en entrar-hi, tot i que tanta gent en parla i que entrar-hi no costa res... Doncs bé, és maco, si, però mercats com aquests... no n’està ple Barcelona? Els llocs de fruita són exuberants, sobretot per algú que ve de París, amb els de peix se’t fa la boca aigua, però realment el que hi dóna ambient són els turistes que animats s’abraonen a comprar en les primeres parades. Nosaltres entrem en l’interior, passegem una mica fins a trobar lloc en un dels bars oberts i ataquem les tapes. Quina gana i que bo que està tot! Satisfets i cansats, res millor per acabar el dia que continuar amb els bons hàbits i passar la tarda-vespre descobrint una altra platja.
El cap de setmana tot just comença. Avui dissabte toca família i piscina. Ma germana està magnifica. Ja sé, només està embarassada de poques setmanes, però me la miro amb ulls de tiet i feia temps que no li veia un somriure permanent a ella tampoc. Passa el dia, passa la tarda i el vespre també entre banys i converses. I la nit és jove, així que abandono la família per endinsar-me en la nit barcelonina i ensenyar-li a la Mariana el Gòtic, el meu, el que jo conec i jo recordo, ben canviat, però hi ha locals que sempre aguanten. L’Agüelo, un dels meus preferits per prendre sangria amb un bon ambient, ens acull i ens relaxa. La nit no anirà més enllà.
I si el dissabte ha sigut tranquil, diumenge ho és més. Avui no fem res. Res més que baixar a la Barceloneta, passejar, menjar peix, molt peix fregit i dirigir-nos a la platja. Quatre dies a Barcelona, tres dies a la platja, no es pot demanar més! Deixem que passi la tarda, novament entre banys i res fer. M’agrada Barcelona per fer-hi vacances.

-------

Regreso a Barcelona, una vez más, de visita. Aquí en París es 14 de Julio y la gente está de celebración, yo también lo estuve ayer noche, pero la idea de ir a Barcelona cada vez me resulta más atractiva. Habíamos medio organizado un fin de semana de escapada en velero por las costas catalanas, aunque finalmente me confirman que no se acabará haciendo esta vez. Pero da igual, los planes alternativos son también muy motivantes. Aprovecharé el sol y la playa, haré de turista.
Una gran noticia me marca el inicio del fin de semana. Una llamada telefónica de mi hermana a primera hora me despierta y me anuncia que está esperando una criatura. Será madre! Seré tío! Soy tan feliz! Se la ve tan contenta...
Y la tónica del fin de semana no cambia. Para la primera noche, los amigos han montado una fiesta-picnic en la playa del Bogatell. A media tarde ya estoy ahí con mi amiga Mariana, para aprovechar los últimos rayos de sol en esta calurosa tarde y tomar el primer baño del año. Aquí el tiempo pasa muy tranquilamente mientras los amigos van llegando y el picnic se desarrolla bien alegre. Realmente, Barcelona puede ser un hogar magnífico...
Mariana es una argentina amiga mía que me acompaña en este viaje desde París. Y cuando tienes un invitado de fuera se tiene que hacer turismo. Así pues aprovecho para visitar mi casa. Hoy, la Sagrada Familia. Sí! Primera vez en mi vida que entro en el templo, lo reconozco. Como tantos y tantos habitantes de Barcelona, nos cuesta muy poco visitar otras ciudades y desconocemos las maravillas de la nuestra. Y hablo de barceloneses como podría hablar de parisinos o cualquier otro ciudadano del mundo. Siempre pensamos que tendremos tiempo de ver los que nos queda a veinte minutos de casa. Y el Templo Expiatorio de la Sagrada Familia bien se merece una visita.
Todavía en obras, si, pero ahora aceleradas y por partida doble. Aceleradas por que el Papa Benedicto XVI ha decidido venir a visitarlo en otoño y supongo que eso requiere que el interior esté más acabado. La visita del pontífice incluirá un cambio de nombre. A partir de ahora ya no será más Templo Expiatorio y se pasará a llamar Basílica de la Sagrada Familia, debido a su valor artístico. No sé si eso también hará que el Vaticano financie las obras o si continuará haciéndose con las donaciones de los visitantes... Y decía por partida doble, porque las obras para el túnel del tren de alta velocidad se están haciendo justo al lado. Unas obras que a medio plazo, como todo el mundo pronostica menos los expertos y los dirigentes, provocarán daños en el templo. Los más pesimistas vemos caer las torres... Son demasiados años viendo cómo las grandes obras en infraestructuras acababan con socavones o edificios con grietas y por el suelo. Realmente, espero equivocarme...
Pero hablando del templo, yo lo encontré magnífico. Empezamos con las escuelas, donde se aprecia el potencial de Antoni Gaudí para innovar, sin miedo del que dirán o que puede pasar, basándose siempre en la naturaleza. Si la naturaleza ha creado ciertas formas y éstas continúan existiendo, querrá decir que son útiles y nos podemos servir. Siguiendo con esta inspiración, las increíbles fachadas del templo, a dos estilos muy diferentes. La parte Gaudí, la del nacimiento, muy detallista, llena de elementos, toda naturaleza, una figura te lleva a descubrir otra y poco a poco tu mirada va subiendo y se va perdiendo y te descubres mirando al cielo, lleno de emoción. La parte Subirachs, la de la ascensión, más austera, más simbólica, con figuras de formas más marcadas, pero también con un estilo Gaudí. La parte interior, concebida para escenificar un bosque, se descubre entre los andamios. Los pilares como troncos que se alzan firmes hasta los nudos donde se bifurcan las ramas y se llega al techo entrelazado y lleno de aperturas que dejan pasar la luz como dejan pasarla las hojas. Una iluminación natural, la justa. Todo muy natural, incluso lógico.
Siempre me he preguntado por que sin ser creyente los templos religiosos despiertan tanta fascinación y creo que es porque los buenos arquitectos saben transportarte a otra dimensión, que no es la terrenal. Consiguen hipnotizarte con los vitrales, hacer que dejes de mirar el suelo y adelante para llegar más allá, más arriba. Te cautivan con promesas y te enseñan que con pasión y conocimiento podemos llegar a hacer grandes proyectos.
Acabada la fascinación espiritual tocaba dar paso a la terrenal, es decir, llenar el estomago. Una vez más, el entusiasmo de Mariana me lleva a descubrir otra parte de mi ciudad. El mercado de la Boqueria. Aquí también he pasado más de cien veces por delante, sin nunca pensar en entrar, a pesar de que tanta gente habla de él y que entrar no cuesta nada... Pues bien, es bonito, si, pero de mercados como éstos... no está llena Barcelona? Los puestos de fruta son exuberantes, sobre todo para alguien que viene de París, con los de pescado se te hace la boca agua, pero realmente lo que da ambiente son los turistas que animados se enzarzan a comprar en las primeras paradas. Nosotros entramos en el interior, paseamos un poco hasta encontrar sitio en uno de los bares abiertos y atacamos las tapas. Qué hambre y que bueno que está todo! Satisfechos y cansados, nada mejor para acabar el día que continuar con los buenos hábitos y pasar la tarde-noche descubriendo otra playa.
El fin de semana justo empieza. Hoy sábado toca familia y piscina. Mi hermana está magnifica. Ya sé, sólo está embarazada de pocas semanas, pero me la miro con ojos de tío y hacía tiempo que no le veía una sonrisa permanente a ella tampoco. Pasa el día, pasa la tarde y la noche también entre baños y conversaciones. Y la noche es joven, así que abandono a la familia para adentrarme en la noche barcelonesa y enseñarle a la Mariana el Gótico, el mío, lo que yo conozco y recuerdo, bien cambiado, pero hay locales que siempre aguantan. El Agüelo, uno de míos favoritos para tomar sangría con un buen ambiente, nos acoge y nos relaja. La noche no irá más allá.
Y si el sábado ha sido tranquilo, el domingo lo es más. Hoy no hacemos nada. Nada más que bajar a la Barceloneta, pasear, comer pescado, mucho pescado frito y dirigirnos a la playa. Cuatro días en Barcelona, tres días en la playa, no se puede pedir más! Dejamos que pase la tarde, nuevamente entre baños y hacer nada. Me gusta Barcelona para tomar vacaciones.

10 de juliol 2010

2010-07-10 - Visita a Chartres

Els meus dies parisencs s'acaben, ja li veig les orelles al llop i encara em queden tantes coses per fer... Durant els anys he anat aplaçant visites i activitats. Ara és el moment de dedicar cada dia, cada cap de setmana disponible a completar el que queda pendent. Avui, visita a Chartres. I tinc una bonica acompanyant.

Sense saber molt bé cap on anàvem, la meva amiga Mila ha acceptat la meva invitació de fer una excursió en moto, així que la passo a recollir per la Place Nation i enfilem pel perifèric i després l'autopista. Sembla divertir-se bastant amb l'experiència d'anar en moto i quan veu cap a on anem secunda la meva elecció.

Un cop a Chartres, petita volta en moto per la ciutat per tenir una idea d'on hem d'anar i després passeig tranquil pels seus carrers. No som masses a visitar la ciutat i no tenim problemes per trobar on dinar i per després visitar la imponent catedral de la que havia llegit bastant en llibres sobre proporcions i construccions dels segles XII i XIII. L'ambient de la ciutat és bastant acollidor i dóna peu a caminar-los i tenir-hi entretingudes converses i conèixer-nos una mica més.

La catedral, els carrers, les places on parar-se a fer un got, però el dia ja s'acaba. Ha passat volant i hem de fer els 80Km de tornada. Finalment no ha sigut només una X en la meva llista de coses a fer abans de marxar. Guardaré un bon record d'aquesta ciutat.

-----

Mis días parisinos se acaban, ya le veo las orejas al lobo y todavía me quedan tantas cosas por hacer... Durante los años he ido aplazando visitas y actividades. Ahora es el momento de dedicar cada día, cada fin de semana disponible a completar lo que queda pendiente. Hoy, visita a Chartres. Y tengo una bonita acompañante.

Sin saber muy bien hacia donde íbamos, mi amiga Mila ha aceptado mi invitación de hacer una excursión en moto, así que la paso a recoger por la Place Nation y entramos por el periférico y después la autopista. Parece divertirse bastante con la experiencia de ir en moto y cuando ve hacia donde vamos secunda mi elección.

Una vez en Chartres, pequeño recorrido en moto por la ciudad para tener una idea de donde tenemos que ir y después paseo tranquilo por sus calles. No somos demasiados a visitar la ciudad y no tenemos problemas para encontrar donde comer y para después visitar la imponente catedral de la que había leído bastante en libros sobre proporciones y construcciones de los siglos XII y XIII. El ambiente de la ciudad es bastante acogedor y da pie a andarlos y tener entretenidas conversas y conocernos algo más.

La catedral, las calles, las plazas donde pararse a tomar un refresco, pero el día ya se termina. Ha pasado volando y tenemos que hacer los 80Km de regreso. Finalmente no ha sido sólo una X en mi lista de cosas a hacer antes de marchar. Guardaré un buen recuerdo de esta ciudad.