Pasqua a Amsterdam

Neva. Plou. Fa vent. Surt el sol. Torna a nevar. Vet aquí un estrany fenomen cíclic que porta produint-se durant els darrers cinc dies a intervals d’entre 45 minuts i una hora. L’Holanda no para de sorprendre amb el seu clima.
Podria dir que en els tres mesos que porto anant i venint he vist de tot, sol, vent, pluja, calamarsa i neu. De tots els tipus, varietats i intensitats. Només em falta un tornado, però prefereixo no cridar al mal temps, encara més!
Aquest cap de setmana l’he passat a Amsterdam. Com a quasi tota Europa, a França i Holanda només se celebra dilluns de Pasqua. Tres dies per descansar i conèixer una mica més d’aquest país on treballo. En Roger, des de Londres, també es va apuntar a l’aventura. Només van faltar uns altres convidats des de París que, per motius variats, no van acabar pujant.
Era divendres i cansats com estàvem tots dos vam decidir que el millor era quedar-se al pub de sota l’hotel, en la plaça Rembrandtsplein, posant-nos al dia després de tant de temps. Ja tindríem temps per sortir i conèixer Amsterdam de dia i de nit.
Dissabte si que vam posar-nos les piles i ens llevàrem a les 13h per fer el turista... Tornava a nevar i feia fred, així que poques ganes teníem de moure’ns, però em negava a passar un altre cap de setmana a Amsterdam no fent res més que dormir, com ja havia fet un mes enrere en companyia d’en Ben, el company de feina. Així doncs, vam fer via cap al Museu Van Gogh, que tenia ganes de visitar.
El museu no és molt gran, així que es pot visitar amb relativa tranquil. litat, i la gent només s’amuntega en la part final, on hi ha els quadres més coneguts i el període més innovador de l’artista. Val la pena visitar-lo però com malauradament no es permeten fer fotos, doncs res, per veure quadres s’haurà d’entrar al web (http://www.vangoghmuseum.nl/), buscar per internet o passar pel museu...
El Roger s’està recuperant d’un trencament de tíbia i peroné, per tant, després de la caminata tocava repòs per preparar la nit. Vam començar en un bar al costat de l’hotel amb cervesa holandesa, per creuar el carrer sota la neu i anar a un restaurant italià on ens van servir una gerreta de litre, després a Leidensplein en un bar esperant la Patty i en Geijs, uns amics del Roger, continuant en el Bull Dog de davant i acabant a l’Odeon cap allí les 5h del matí... Un clàssic dia de turisme, ben cansat però content.
Diumenge, més tranquil, diria que només vam tenir temps de visitar la casa de l’Anna Frank, amb la profunda reflexió que forma part d’aquest tipus de visites, o no tan profunda quan les idees les tens més que clares. Simplement el fet de pensar que estàs visitant un indret on van conviure 8 persones durant 2 anys sense poder fer cap soroll ni activitat, et fan venir esgarrifances.
I un altre cop sense fotos, s’haurà de visitar el web (http://www.annefrank.org/) i sobretot, llegir-ne el diari.
El cap de setmana s’acaba amb una altra passejada sota la neu pel parc Vondelpark, on si fes menys fred i no nevés o plogués, seria un bon lloc per venir a córrer. Un últim adéu al Roger i els seus amics i cadascú de tornada a la realitat. Holanda. Encara en tinc per unes 3 setmanes, però potser ara l’apreciï més.
I us preguntareu... no ha dit res de coffeeshops ni del Districte roig? Doncs no, aquest cop no hi va haver visita, hi havia coses més interessants a fer.

-------------

Nieva. Llueve. Hace viento. Sale el sol. Vuelve a nevar. He ahí un extraño fenómeno cíclico que lleva produciéndose durante los últimos cinco días a intervalos de entre 45 minutos y una hora. Holanda no para de sorprender con su clima.
Podría decir que en los tres meses que llevo yendo y viniendo he visto de todo, sol, viento, lluvia, granizo y nieve. De todos los tipos, variedades e intensidades. ¡Sólo me falta un tornado, pero prefiero no llamar al mal tiempo, todavía más!
Este fin de semana lo he pasado en Ámsterdam. Como en casi toda Europa, en Francia y Holanda sólo se celebra el lunes de Pascua. Tres días para descansar y conocer un poco más de este país donde trabajo. Roger, desde Londres, también se apuntó a la aventura. Sólo faltaron algunos invitados desde París que, por motivos variados, no terminaron viniendo.
Era viernes y cansados cómo estábamos los dos decidimos que lo mejor era quedarse en el pub de abajo el hotel, en la plaza Rembrandtsplein, poniéndonos al día después de tanto tiempo. Ya tendríamos tiempo para salir y conocer Ámsterdam de día y de noche.
El sábado si que nos pusimos las pilas y nos levantamos a las 13h para hacer al turista... Volvía a nevar y hacía frío, así que pocas ganas teníamos de movernos, pero me negaba a pasar otro fin de semana en Ámsterdam sin hacer nada más que dormir, como ya había hecho un mes atrás en compañía de Ben, el compañero de trabajo. Así pues, fuimos hacia el Museo Van Gogh, que tenía ganas de visitar.
El museo no es muy grande, así que se puede visitar con relativa tranquilidad, y la gente sólo se amontona en la parte final, donde están los cuadros más conocidos y el periodo más innovador del artista. Merece la pena visitarlo pero cómo desgraciadamente no se permiten hacer fotos, pues nada, para ver cuadros se tendrá que entrar en la web (http://www.vangoghmuseum.nl/), buscar por internet o pasar por el museo...
Roger se está recuperando de una rotura de tibia y peroné, por lo tanto, después de la caminata tocaba reposo para preparar la noche. Empezamos en un bar al lado del hotel con cerveza holandesa, para continuar cruzando la calle bajo la nieve e ir a un restaurante italiano donde nos sirvieron una jarrita de litro, después en Leidensplein en un bar esperando a Patty y a Geijs, unos amigos de Roger, continuando en el Bull Dog de enfrente y acabando en el Odeon hacia las 5h de la mañana... Un clásico día de turismo, bien cansado pero contento.
Domingo, más tranquilo, diría que sólo tuvimos tiempo de visitar la casa de Anna Frank, con la profunda reflexión que forma parte de este tipo de visitas, o no tan profunda cuándo las ideas las tienes más que claras. Simplemente el hecho de pensar que estás visitando un lugar donde convivieron 8 personas durante 2 años sin poder hacer ningún ruido ni actividad, te hacen venir escalofríos.
Y otra vez sin fotos, se tendrá que visitar la web (http://www.annefrank.org/) y sobre todo, leer el diario.
El fin de semana se acaba con otro paseo bajo la nieve por el parque Vondelpark, donde si hiciera menos frío y no nevara o lloviera, sería un buen lugar para ir a correr. Un último adiós a Roger y sus amigos y cada uno de vuelta a la realidad. Holanda. Todavía me queda para unas 3 semanas, pero quizás ahora lo aprecie más.
Y os preguntaréis... ¿no ha dicho nada de coffeeshops ni del Barrio rojo? Pues no, esta vez no hubo visita, había cosas más interesantes que hacer.

Encara hi ha vida

Us direu que aquest blog té pinta d’abandonat i que no hi deu haver ningú darrera. Doncs malencaminat no aneu. Aquest últims mesos la persona que el porta és com si no existís per si mateix i només fes el que ha de fer. Sense més.
Tot va començar després d’un magnífic estiu en l’hemisferi sud. Ara que hi penso, va ser la primera vegada que vaig creuar l’equador...
Doncs, tornava jo del meu viatge a l’Argentina quan em vaig assabentar del meu següent projecte, KPN, Holanda. Emocionat estava jo per tractar-se d’un projecte enorme i que contenia tots els nous productes de la meva empresa. Aquest projecte em permetria millorar moltíssim en quant coneixement i gestió. A més, podria treballar amb en Boris, company de feina amb el que feia temps que tenia ganes de coincidir. No obstant, a tothom que li parlava d’aquest projecte es planyia i em desitjava sort. Deien que aquest era un d’aquells projectes maleïts, on tot surt malament i n’acabes estant fins els nassos. Però jo, optimista de mena i quasi sempre de molt bon humor, no els feia cas.
Ràpidament veuria que les veus dels veterans amaguen més realisme que ganes de crear alarma. El projecte que havia de començar a l’octubre es va endarrerir per diverses raons fins al desembre; el client que juga a fet i a amagar amb les informacions, que no acaba de saber que vol ni que ha comprat; el company Boris va desertar de l’empresa, tenia planificat un canvi de rumb en la seva vida i se’n va anar ben lluny, a la Martinica (des d’aquí una abraçada i un enllaç al seu magnífic blog que ha creat per fer-nos enveja: The Madinina Project); i la traca final, els nostres productes que són tan nous que no estan ni acabats de verificar amb la qual cosa passem mesos per fer que tot funcioni mínimament.
Totes aquestes situacions em van portar a un estat d’estrès mai conegut. No em veia capaç d’organitzar la meva vida, cada dia s’acabava amb mil coses per fer i el cap en ebullició constant. No portava el projecte al dia, no l’entenia, em sentia desbordat i impotent. No trobava temps per a mi i tot ho dedicava a intentar comprendre.
Aquesta situació dura des del gener. Cada dilluns em llevo a les 5h i prenc l’avió cap a Amsterdam. Passo la setmana de cul, amb vint fronts oberts, i el divendres tinc la sensació de no haver solucionat més que una ínfima part del projecte. Torno a París esgotat però amb ganes d’anar a ballar tango amb en Diego i la Martina i alguna altra amiga, el dissabte per reposar-me i fer la rentadora i veure els amics diumenge, mentre recullo la roba seca i la torno a la maleta.
Tres mesos després, sembla que les coses comencen a calmar-se i a funcionar com hauria de ser, tot i que encara queda la part la més complexa. Però bé, ja he assimilat el ritme i els fronts oberts són menys.
En perspectiva tinc el proper cap de setmana, Setmana Santa, a Amsterdam amb en Roger que ve de Londres, per passar-ho la mar de bé. Acabo de comprar uns bitllets per anar la primera setmana de maig a veure al Javi a Atenes amb el meu cosí; unes vacances que tothom està d’acord amb que em mereixo i necessito. I cada cop tinc més definit el meu projecte personal per l’any vinent... massa llarg d’explicar ara, ho faré ben aviat, promès!

P.D.: Entre tanta activitat i estrès, una mica de música ajuden a passar-ho millor.

----

Vous vous direz que ce blog a l’aire d’être abandonné et que le propriétaire ne doit plus exister. Donc vous n'êtes pas loin de la réalité. Ces derniers mois, la personne que le sustente c’est comme s'il n'existe plus pour soi même et il fait seulement ce qu’il doit faire. Sans plus.
Tout est commencé après un magnifique été dans l'hémisphère sud. Maintenant que j'y pense, ç’a été la première fois que j'ai croisé l'équateur...
Je rentrais de mon voyage pour l'Argentine, quand j’ai appris de mon suivant projet, KPN, l’Hollande. Enthousiaste, j'étais, parce qu'il s'agissait d'un énorme projet, qui contenait tous les nouveaux produits de mon entreprise. Ce projet allait me permettre de beaucoup améliorer mes connaissances et ma gestion. En plus, j’allais pouvoir travailler avec Boris, collègue du boulot avec qui ça faisait longtemps que j’avais envie de coïncider. Pourtant, tout le monde a qui je lui parlait de ce projet il me plaignait et il me désirais bonne chance. Ils disaient que celui-ci était un de ces projets maudits, où tout sort mal et tu finis par en avoir marre. Mais moi, optimiste comme d’habitude et presque toujours de très bonne humeur, je ne voulais pas les entendre.
Très rapidement j’ai vu que les voix des vétérans cachent plus de réalisme qu'envie de créer de l'alarme. Le projet qui devait commencer en octobre s'est décalé pour plusieurs raisons jusqu'à décembre; le client qui joue au cache-cache avec les informations, qui ne sait pas ce qu'il veut ni qu’est-ce qu'il a acheté; mon collègue Boris qui déserte de l'entreprise, il avait planifié un changement de direction dans sa vie et il est parti bien loin, en Martinique (je profite pour l’embrasser et créer une liaison avec son blog magnifique qu'il a créé pour nous faire de l'envie: The Madinina Project); et puis, le coup de grâce, nos produits que sont si nouveaux qu'ils ne sont même pas complètement vérifiés et cela nous comporte quelque mois pour faire que tout fonctionne un peu décemment.
Toutes ces situations m'ont emmené à un tel état de stress que je n’avais jamais connu. Je ne me voyais pas capable d'organiser ma vie, chaque jour on finissait avec des milliards de choses à faire et ma tête en ébullition constante. Je ne portais pas le projet au jour, je n’y arrivais pas, je me sentais débordé et impuissant. Je ne trouvais pas de temps pour moi et je consacrais chaque moment à essayer de comprendre.
Cette situation dure depuis janvier. Chaque lundi je me lève à 5 h et je prends l'avion vers Amsterdam. Je passe la semaine en tension, avec vingt choses ç gérer en tout moment, et vendredi j'ai la sensation de n’avoir résolu qu'une infime partie du projet. Je rentre sur Paris épuisé mais avec l’envie d’aller danser du tango avec Diego et Martina et quelque autre amie, j’ai le samedi pour me reposer et faire la linge et dimanche voir les amis tandis que je plie la linge sèche et je la rends à nouveau dans la valise.
Après trois mois, j’ai l’impression que les choses commencent à se calmer et à fonctionner comme il faut, bien qu’il reste encore la partie la plus complexe. Mais bon, j'ai déjà assimilé le rythme et les fronts ouverts sont moins.
En perspective, j'ai le prochain week-end, Pâques, sur Amsterdam avec Roger qui viendra de Londres, pour s’éclater au maximum. Je viens aussi d'acheter mes billets pour aller en début mai avec mon cousin à Athènes voir Javi; des vacances que j’ai bien méritées et desquelles j’en ai bien besoin, tout le monde est d'accord. Et chaque fois j'ai plus défini mon projet personnel pour l'année qui vient... trop long d'expliquer maintenant je le ferai bien bientôt, c’est promis!

P.S.: Pour décompresser un peu d'autante activité et stress , il n'y a rien de meilleur que la musique.