05 de març 2007

Casament a Sevilla

L’Antònio és un amic sevillà. Vam fer l’Erasmus junts a París. Vam fer el projecte junts. Vam viure junts i dormir a prop, molt a prop, però en llits separats.
La Charise ja era la seva xicota. Ella és americana, del US. També va estar a París la mateixa temporada i no vaig tardar en conèixer-la.
Després de París, cadascú va tornar al seu país a acabar els estudis i trobar la manera de viure plegats.
Temps més tard l’Antònio m’anunciava que per l’empresa on era podria anar a treballar a Washington i, no recordo si el mateix dia, em deia que es casaven.
I aquí em teniu. A Sevilla. Un altre cop viatjant per anar a un casament, que va tenir lloc dissabte, i que va estar la mar de bé.
A Sevilla també hi havia estat dues vegades, però sense possibilitat de fer-hi turisme. Diumenge, encara no del tot recuperat, em vaig dedicar a voltar per centre de la ciutat. 25 graus. Un sol esplèndid. La ciutat en calma. Quin plaer deambular pels carrerons, veure la gent prenent-se les tapes a les bodegues, tornar a sentir el sol sobre la pell.
El sol sobre la pell... Una de les coses que més es troben a faltar a París. Es fa llarg l’hivern, menys mal que la resta compensa.

P.D.: Per cert, unes dones m'han anunciat que Déu existeix i Jesús había ressuscitat... ho dic per si us interessa.


-------


Antònio es un amigo sevillano. Hicimos el Erasmus juntos en París. Hicimos el proyecto juntos. Vivimos juntos y dormimos cerca, muy cerca, pero en camas separadas.
Charise ya era su novia. Ella es americana, de los US. También estuvo en París la misma temporada y no tardé en conocerla.
Después de París, cada uno volvió a su país para terminar los estudios y encontrar la manera de vivir juntos.
Tiempo más tarde Antònio me anunciaba que por la empresa donde estaba podría ir a trabajar a Washington y, no recuerdo si el mismo día, me decía que se casaban.
Y aquí me tenéis. En Sevilla. Otra vez viajando para ir a una boda, que tuvo lugar el sábado, y que estuvo la mar de bien.
En Sevilla también había estado dos veces, pero sin posibilidad de hacer turismo. El domingo, aunque no del todo recuperado, me dediqué a recorrer el centro de la ciudad. 25 grados. Un sol espléndido. La ciudad en calma. Qué placer deambular por las callejuelas|callejones, ver a la gente tomándose las tapas en las bodegas, volver a notar el sol sobre la piel.
El sol sobre la piel... Una de las cosas que se echan más de menos en París. Se hace largo el invierno, menos mal que el resto compensa.

P.D.: Por cierto, unas mujerres me han anunciado que Dios existe y que Jesús había renacido... lo digo por si os interesa.